Dia U

Sona Bruce Springsteen a casa, feia molt del temps que no me’l posava. M’evoca la joventut, però sense gota de nostàlgia. Últimament ja no sento nostàlgia, últimament em passen coses que no em passaven, m’envaeixen sentiments i sensacions que no sentia, veig colors vius on fins fa ben poc, només hi havia grisos i negres.

En part crec que es deu a que acabo de llegir la novel·la de Milena Busquets, “També això passarà” (http://www.casadellibro.com/libro-tambe-aixo-passara/9788415645603/2486215). En un parell de dies l’he llegit i rellegit quatre, cinc vegades, n’he perdut el compte, sencera, a trossos, subratllant, repetint-me frases fins a treure’n tota la substància, la que és significativa per mi, és clar. Una història senzilla i brillant, tan brillant que ha il·luminat la meva foscor, m’ha ofert l’oportunitat d’espolsar-me com ho faria un dels seus gossos després de rebolcar-se en una muntanya de sorra plena de pols.

Hi diu coses tan meravelloses com aquestes:

“El dolor i la pena passen, com passa l’eufòria i la felicitat.”

 “Tots tenim paradisos perduts en els quals mai hem estat.”

 “Acabarem sent qui som, la bellesa i la joventut només serveixen per camuflar-nos un temps.”

 “El meu cos, un altre paradís perdut.”

 “La majoria dels amors o duren dos mesos o duren tota la vida.”

 “M’estima amb un amor irracional i desproporcionat, que potser és l’únic tipus d’amor que val la pena, el que no ens mereixem.”

 “En tot cas crec que ningú pot viure sense certa dosi d’amor i de contacte físic. Per sota d’un cert nivell, ens podrim.”

Potser en el meu canvi també hi té a veure que he deixat d’omplir el meu cap de sorolls com de la ràdio i de la televisió, llegeixo més i m’escolto més, en el meu intent de superar les meves pors. Viure amb un peu submergit constantment en el fang de la tristesa m’ha convertit en una persona pessimista i poruga.

L’escriptora Eva Piquer (@EvaPiquer a Twitter), avui ha publicat un article que també m’ha empentat, “Perdre la por i altres delícies”, l’ha titulat (http://catorze.naciodigital.cat/noticia/866/perdre/altres/delicies). L’he trobat tan encertat que de moltes de les seves reflexions, en faré els meus mantres particulars.

Algunes de les seves perles:

“Diuen que passa a mesura que et fas gran, (…) el cas és que, tard o d’hora, passa. I quan passa, és fantàstic”

 “El que passa és que perds la por. Que et reconcilies del tot amb la persona que ets.”

“Per perdre la por n’has d’haver passat molta. (…) I has d’haver tret forces de sota terra per acabar pronunciant en veu cada cop menys baixa que, què caram, tu no estàs pas tan malament.”

 “T’il·lumina la certesa que és inútil i contraproduent intentar que els que et menyspreen t’acabin estimant.”

 “I surts al carrer i el trepitges amb ganes. Et sorprèn tant com t’enamora, aquest nou coratge.”

Bé, i en això estic, estrenant aquest nou coratge, aixecant el cap i dient-me a mi mateixa: “què caram, no estic pas tan malament!”

 

Barcelona, 1 d’abril de 2015